Tipus de xarxes

• En bus. Les més fàcils d'instal·lar. Cada ordinador es connecta amb el següent mitjançant un cable coaxial i els connectors BNC. Cada targeta té un connector en forma de T on es connecten els cables dels ordinadors que hi ha a cada costat de la línia. Els dos extrems de la línia del bus han d'acabar amb uns terminals perquè el senyal de la xarxa pugui ser absorbit. Aquest tipus és utilitzat per fer xarxes de poca longitud. El provlema que presenta aquest tipus de xarxes çes que quan un node de les connexions té una avaria, ja sigui en el cable o en la targeta, la resta dels ordinadors deixen de tenir comunicació, per això actualment s'utilitza molt poc.

• Tipologia en estrella. La majoria de les xarxes actuals són d'estrella. El cablatge que s'utilitza en aquesta tipologia és trenat i els connectors són els RJ45. Aquest cables surten tots des del centrador a un altre de la xarxa. En aquest tipus de xarxa, cada ordinador està connectat amb el concentrador, i en cas que una d'aquestes connexions tingui una acaria, els altres ordinadors poden continuar treballant normalment. Un dels inconvenients és que es necessita molt més cable en la instal·laxió i el cost és més elevat, però l'avantatge principal és que la xarxa és molr més segura i fàcil de mantenir.

• Tipologia en anell. Tots els ordinadors de la xarza estan connectats al mateis cable i per poder comunicar-se els uns amb els altres han d'esperar el seu torn. El senyal que permet que un ordinador envïi la informació a la xarxa es doi testimoni. Amb aquest sistema s'evita que a la  xarxa hi hagi col·lisions. Una de les xarxes que utilitza aquesta tipologia és la xarxa en anell de testimoni dissenyada per IBM.

Sistema d'ones

Sistema d'ones sense fil

• Sistema d'ones sense fil. S'utilitza per connectar ordinadors dins  de xarxes LAN. El pressupost d'instal·lació és bastant reduit. Aquestes xarxes permeten als ordinadors connectar-se a ella desde qualsevol lloc. L'inconvenient és que la velocitat de comunicació de la xarxa és menor a la que s'obté amb els cables.

• Concentrador (hub). Perifèric de la xarxa que agrupa un conjunt de dispositius per compartir un mateix cable de transport de la xarxa. Així, aquests dispositius poden comunicar-se amb els altres recursos de la xarxa.

• Punt d'accés (AP, access point). És un perifèric concentrador aque permet interconnectar dispositius sense fil per formar una xarxa sense fil WLAN (Wireless LAN). També es pot connectar amb la xarxa de fil LAN.

La normatica de les xarxes sense fil s'anomena WI-FI (wireless fidelity). Els estàndards més utilitzats són l'IEEE 802.11b, d'11 Mbps, i l'IEEE 802.11n, de 54 Mbps. Actualment s'està començant a utilitzar l'IEEE 802.11n, de 108 Mbps. Qualsevol aparell que sigui compatible amb un d'aquests estàndards es connectarà amb qualsevol altre dispositiu que també ho sigui.

Targetes de xarxa

Són les encarregades de fer possible que un ordinador es pogui comunicar amb els altres ordinadors d'una xarxa LAN. 

Han de complir les normatives estàndards de comunicacions. La més utilitzada per connectar ordinadors  en xarxa és l'Ethernet. Cada targeta ha de tenir un número d'identificació i no pot haber una altra targeta amb el mateix número. Aquest número que assigna el fabricant a la targeta serveix perquè quan s'envia la informació per la xarxa, aquesta pugui trobar la targeta de l'ordinador a què va destinada.

Targetes de xarxa amb fil

Cada targeta ha de tenir un connector per al tipus de cable on ha d'anar donnectada.

Targetes de xarxa sense fil

Cada targeta ha de tenir una antena per poder emetre i rebre ones de punt d'accés més pròxim.

Descripció física de les xarxes d’àrea local (LAN)

Per a poder connectar un ordinador amb un altre, cal que cada un tingui un dispositiu és la targeta de la xarxa. Les més usuals per connectar xarxes d’àrea local són les que porten el protocol estàndard Ethernet.

L’altre element que es necessita és el medi de transmissió, que pot ser un cable específic o les ones electromagnètiques. El medi més usual és el cable. Hi ha tres tipus:

·      El cable coaxial. És format per un conductor central de coure normalment, envoltat per un aïllament dialèctic, a sobre del qual hi ha una malla metàl•lica que serveix per aïllar el conductor central d’interferències. Tot és recobert per un aïllant de plàstic. El connector que s’utilitza és el BNC, pero no molt.

·      El cable anomenat parell trenat (TP). És un cable a dins del qual hi trobem quatre parells de cables. Cada parell de cables són d’un color, cosa que permet fer les connexions seguint unes pautes de colors.
Aquest cables tenen molt poc aïllament. El cable es protegeix de les interferències per mitjà del trenat. Si el cable no estigues trenat seria un cable paral•lel i axó provoca que molta part de la seva superfície estigui exposada i, per tant, el cable captaria interferències. És el més utilitzat avui en dia, ja que és molt econòmic.

·      El cable de fibra òptica. És el cable més fiable i més car per a les telecomunicacions. La fibra òptica permet fer transmissions de senyals lluminosos a alta velocitat i no és afectada per les interferències electromagnètiques externes.
Es compon d’un nucli de fibra, per on passa el senyal lluminós cobert per un revestiment aïllant de la llum que el fa opac i garanteix la continuïtat del senyal lumínic pel cable; dels diversos fils conductors del senyal lumínic, i d’un nervi de fibra dur que obliga al cable a fer corbes suaus per no perdre la reflexió que fa el feix de llum dins del nucli. Si el cable fa una corba molt tancada, el feix de llum perd l’angle de reflexió i s’afebleix el senyal.
El làser és la font lluminosa més utilitzada per enviar informació a través de la fibra òptica.

Origen i normalització de les xarxes d'ordinadors

Origen de les xarxes d’ordinadors

Les empreses van ser els consumidors principals dels ordinadors. 

Els fabricants d’ordinadors van començar a idear ordinadors que podien compartir la informació amb altres ordinadors. D’això se’n deia comunicació en xarxa, quan els ordinadors estaven en diferents empreses. 

Quan estan en un mateix edifici, s’anomena connexions de xarxa d’àrea local o LAN.

Aquestes últimes permeten connectar els ordinadors i poder compartir els arxius de dades i els perifèrics, com les impressores.

Avui en dia, un ordinador pot intercanviar informació amb altres ordinadors d’altres països. Aquestes xarxes de llarg abast s’anomenen xarxes d’àrea geogràfica extensa WAN.

Per tant, una WAN permet connectar LAN amb altres xarxes d’àrea local, situades a qualsevol lloc del món.

Normalització de les xarxes

Els problemes van sorgir quan augmentava la demanda de connexions d'ordinador en xarxa.

Com que cada cop les comunicacions eres més importants, l’Organització Internacional de Normalització (ISO, International Organization for Standardization) va crear unes normes específiques per a que tots els fabricants que les respectessin poguessin garantir que els seus ordinadors es podien connectar amb tots els que també les complien. D’aquesta manera les xarxes LAN i WAN es van expandir per tot el món.

Aquest model de connexió va rebre el nom de model OSI (open system interconnection) i es va començar a utilitzar l’any 1983. El model OSI es compon de set capes, cada un de les quals fa una funció determinada.

7 Aplicació 
Capa d’aplicació. Són programes que xarxa que permeten connectar els 

programes d’un ordinador amb els programes de l’ordinador remot.
6 Presentació 
Capa de presentació. Tradueix les dades perquè puguin ser transmeses.
5 Sessió 
Capa de sessió. Controla la comunicació entre els dos ordinadors connectats.
4Transport 
Capa de transport. Controla el flux de la informació, detecta i corregeix els errors de transmissió.
3 Xarxa 
Capa de xarxa. Selecciona la ruta entre els dos sistemes.
2 Enllaç de dades 
Capa d’enllaç de dades. Té l’accés al medi; s’encarrega de la direcció física.
1 Física 
Capa física. S’encarrega de la transmissió binària.