Història
Els pioners en l'ús de xarxes sense fils han estat els radioaficionats mitjançant les seves emissores, que ofereixen una velocitat de 9600 bps. Però si parlem pròpiament de xarxes sense fils hem de remuntar-nos a l'any 1997, en el qual l'organisme regulador IEEE publicava l'estàndard 802.11 (802 fa referència al grup de documents que descriuen les característiques de les LAN o Ethernet) dedicat a xarxes LAN sense fils. Dins d'aquest mateix camp i anteriorment, l'any 1995, tenim l'aparició del Bluetooth, una tecnologia d'Ericsson dedicada a connectar mitjançant ones de ràdio els telèfons mòbils amb diversos accessoris. Al poc temps es va generar un grup d'estudi format per fabricants que estaven interessats en aquesta tecnologia per aplicar-la a altres dispositius, com PDAs, terminals mòbils o fins i tot electrodomèstics.
Però el veritable desenvolupament d'aquest tipus de xarxes va sorgir a partir de que el FCC, l'organisme americà encarregat de regular les emissions radioelèctriques, va aprovar l'ús civil de la tecnologia de transmissions d'espectre dispers (SS o spread spectrum, en anglès), malgrat que al principi ho va prohibir per l'ampli ús de l'espectre. Aquesta tecnologia ja s'usava en àmbits militars des de la Segona Guerra Mundial a causa de les seves extraordinàries característiques quant a la dificultat de la seva detecció i la seva tolerància a interferències externes.
A pesar, que com hem vist, aquesta tecnologia ja té una antiguitat de 5 anys, no ha estat fins ara quan aquest tipus de xarxes s'ha desenvolupat eficaçment a causa de la baixada de preus dels dispositius que la integren. En l'actualitat cada vegada es troben més equips que poden competir en preus amb els models per a xarxes cablejades.
Generalitats
802.11:comitè de l'organisme IEEE que s'encarrega d'establir l'estàndard per a xarxes sense fils. Existeixen diverses versions de l'estàndard de les quals destaquem dos: la tradicional 802.11b,que utilitza la banda dels 2,4 GHz i ofereix un màxim teòric d'11 Mbits per segon, i una recent 802.11al fet que permet arribar fins als 54 Mbits per segon usant una banda de 5 GHz de freqüència i aplicant
Un mètode de multiplexació del senyal diferent a l'empleat en la versió prèvia.
Bluetooth: Especificació de la indústria que descriu la forma en la qual telèfons mòbils, ordinadors, PDA... poden connectar-se entre si o amb qualsevol altre tipus d'aparell utilitzant emissions sense fils. Els emissors i receptors integren un xip amb aquesta funció que els permet comunicar-se en la banda de recuencies situada entre 2,402 i 2,480 GHz; i cadascun dels dispositius posseeix una adreça única de 48 bits que el .identifica de manera inequívoca seguint l'estàndard IEEE 802. Les connexions poden ser punt a punt o multipunt i l'abast màxim és d'uns 10 metres. Les transmissions de dades podran aconseguir taxes de fins a 721 Kbps (en la segona generació d'aquesta tecnologia).
Infraroig: En aquest tipus espectral de transmissió de radi, un raig de llum en l'espectre de la llum infraroja (mesura en terahertzis) és modulat per transmetre informació d'un transmissor a un receptor al llarg d'una distància relativament curta. Aquesta distància deu, a més, cumplir el requisit de separar dos extrems en una línia directa de visió.
LAN: De Local Area Network, Xarxa de Area Local. És una xarxa de comunicació de dades que està situada habitualment en un mateix edifici (no té grans dimensions) i que possibilita que les màquines connectades transmetin informació d'unes a unes altres mitjançant algun dels protocols existents.
RF: Abreviatura de Radiofreqüència. Aquest terme es refereix a un corrent altern (AC) amb la característica especial que, si aquesta serveix d'entrada a una davantera, es genera un camp electromagnètic (EM) adequat per a les comunicacions sense fils. Aquestes freqüències cobreixen una porció significativa de l'espectre de radiacions electromagnètiques, estenent-se des dels 9 KHZ a milers de gigahertzs.
Wi-Fi: Tecnologia de comunicació sense fil, també coneguda amb el nom de l'estàndard IEEE BO2.11b, que aconsegueix aconseguir un màxim teòric d'11 Mbits per segon. S'utilitza a les xarxes d'àrea local sense fils o WLAN.
WLAN: ve de Wireless Local Area Network. Subdivisió de les xarxes d'àrea local que es caracteritza per que els seus usuaris poden connectar-se de forma sense fil a la xarxa física. Més reduïdes encara són les WPAN (Wireless Personal Area Networks), caracteritzades per utilitzar la tecnologia Bluetooth.
PCM: De Premi Code Modulation, esquema digital per a la transmissió de dades analògiques. Les senyal- els PCM són binàries, és a dir, només hi ha dos possibles estats: alt (1) i baix (O). Usant aquest esquema és possible digitalitzar qualsevol classe de senyal analògic, incloent vídeo, veu o música.
TDM: De 7/em Divisió Multiplexing o Multiplexació per Divisió en el Temps. Gràcies a aquesta tècnica és factible la transmissió de múltiples senyals en un sol canal mitjançant l'entrellaçat en el temps de les mateixes.
TDMA: D'Estafi Division Multiple Access. Aquesta metodologia és utilitzada en les comunicacions sense fils, com per exemple en els telèfons cel·lulars, ESMR, o PCS. TDMA assigna ranures de temps específiques als fluxos de dades.
Ample de banda: Rang de freqüències que pot emprar un mitjà de transmissió sense distorsió (normalment referit a un sol canal). Ho determina la indústria i es mesura en hertzs (Hz).
Bps: Bits per segon. Indicador de la velocitat de transmissió a través d'un mitjà o sistema digital
Canal: Camí virtual que s'estableix en una comunicació entre emissor i receptor. Sovint es relaciona amb conjunts de parells emissor-receptor. Els canals es mesuren en relació a la part de l'espectre que ocupen (en l'ample de banda), en hertzs.
Encriptació: Transformació doni les dades amb el propòsit d'aconseguir la privadesa en la transmissió dels mateixos de manera que siguin il·legibles tret que es desxifrin amb la clau adequada.
Freqüència: En un corrent que varia o oscil·la, la freqüència és el nombre complet de cicles per segon en la qual s'alterna l'adreça del corrent.
Modulació: Tècnica mitjançant la qual s'afegeix informació a un senyal elèctric o òptica. Es pot aplicar a corrents continus i alternes. En la majoria de les transmissions d'avui dia, la portadora es basa en un corrent altern que treballa en un rang de freqüències determinat. Entre els esquemes més utilitzats de modulació es troben el següents. En AM (Amplitude Modulation) el voltatge aplicat al senyal varia en el temps; en FM (Frequency Modulation) la freqüència del senyal de la portadora es canvia en petits però determinants increments i decreixements; i en PM, (Phase Modulation) el flux natural del corrent altern es retarda temporalment, variant la fase d'aquest senyal.
Microones: Aquest terme engloba a aquelles emissions electromagnètiques que tenen una freqüència major que un GHz, la qual cosa correspon a longituds d'ona menors de 30 centímetres. Aquest tipus de transmissió no es veu pràcticament afecta- dóna per obstacles i engloba una banda de varis milers de megahertzios, la qual cosa es tradueix en una major velocitat de transmissió.
Ones electromagnètiques: El corrent altern produeix un camp electromagnètic, la longitud del qual d'ona es refereix a la freqüència del mateix mesurada en hertzs. Les ones electromagnètiques són simplement la forma en la qual es transmeten aquestes emissions.
Punt d'accés: Node que afavoreix que els dispositius sense fils es connectin a la WLAN i fa d'intermediari en les comunicacions.
Protocol: Estàndard que descriu les funcions de control, configuració i metodologia utilitzada en, per exemple, els sistemes de comunicacions. Un protocol assegura la compatibilitat.
Estació base: Equip que pot incloure's en el grup de transmissors, receptors, antenes, emissors de senyals i similars localitzats en cada enclavament principal o cèl·lula.
GPRS: De General Packet Radio Service. És un servei basat en la commutació de paquets que permet taxes de transferència de 56 a 114 Kbps i una connexió contínua a Internet des d'un telèfon mòbil o un ordinador. Igual que UMTS, es basa en l'estàndard GSM i serveix de complement a serveis ja existents en les tecnologies de commutació de circuits, com els missatges SMS.
ITU: De International Telecommunications Union. Agència especial de les Nacions Unides responsable d'establir estàndards globals.
Roaming: Servei ofert pels operadors de xarxes de telefonia mòbil que permet a un client usar la seva terminal a l'àrea de servei d'un altre operador. És necessari que els diferents operadors hagin arribat prèviament a un acord en aquest sentit per fer compatibles tecnològicament els diversos sistemes utilitzats als mercats individuals.
UMTS: D'Universal Mobile Telecommunications System: Sistema de telecomunicacions que usaran els telèfons mòbils de tercera generació (3G)i que possibilitarà la transmissió en aquests dispositius de text, veu digitalitzada, vídeo i continguts multimèdia a taxes de transferència que aconseguiran els 2 Mbps. Mentre que els sistemes de comunicacions cel·lulars usaven fins al moment la commutació de circuits, aquesta tècnica empra la commutació de paquets basada en el protocol IP, que proporciona major quantitat i qualitat de serveis.
WAP: De Wireless Application Protocol. Especificació sobre un conjunt de protocols que estandarditzen la forma en la qual els dispositius sense fils, tals com a telèfons mòbils i transmissors de radi, poden ser utilitzats para, per exemple, accedir a Internet.
Què és una WLAN?
Introducció
Començarem definint que és una WLAN. Exactament WLAN són les sigles en anglès de Wirless Local Area Network. És un sistema de comunicació de dades flexible molt utilitzat com a alternativa a la LAN cablejada o com una extensió d'aquesta. Utilitza tecnologia de ràdio freqüència que permet major mobilitat als usuaris en minimitzar-se les connexions cablejades. Les WLAN van adquirint importància en molts camps, alguns d'ells són: magatzems, manufacturación, etc, de manera que es transmet la informació en temps real a una terminal central.
Cada dia s'apliquen més aquest tipus de xarxes és un ampli nombre de negocis i s'augura una gran extensió de les mateixes a causa de la seva facilitat d'instal·lació i prestacions.
Que ofereix una WLAN
En l'empresa existeix una alta dependència de la xarxes de comunicació a causa de la gran quantitat d'informació que han de manejar i que necessita d'actualització en temps real. Per això la possibilitat de compartir informació sense que sigui necessari buscar una connexió física permet major mobilitat i comoditat. Així mateix la xarxa pot ser més extensa sense haver de moure o instal·lar cables, la qual cosa permet una connexió més ràpida i senzilla. Respecte a la xarxa tradicional la xarxa sense cable ofereix els següents avantatges:
Mobilitat: Informació en temps real en qualsevol lloc de l'organització o empresa per a tot usuari de la xarxa. El que s'obtingui en temps real suposa major productivitat i possibilitats de servei.
Facilitat d'instal·lació: Evita obres per tirar cable per murs i sostres, millorant l'aspecte físic i augmentant l'habitabilitat, redueix al seu torn el temps d'instal·lació i permetent l'accés instantani a usuaris temporals de la xarxa.
Flexibilitat: Permet arribar on el cable no pot, superant qualsevol tipus d'obstacle, fins i tot parets, i és útil en zones on no és possible el cablejat o és molt costós tals com: parcs naturals, reserves o zones escarpadas.
Reducció de costos: Quan es donen canvis freqüents o l'entorn és molt canviant el cost inicialment més alt de la xarxa sense cable és molt més baix, a més de tenir major temps de vida i menor despesa d'instal·lació.
Escalabilia: El canvi de topologia de xarxa és senzill i tracta igual xarxes petites i grans permetent fàcilment l'ampliació de les mateixes.
Tecnologies
Segons l'ús que se li vagi a donar a la xarxa es poden aplicar diferents tecnologies:
Banda estreta
Es transmet i rep la informació en una banda de freqüència el més estreta possible. Els usuaris tenen diferents freqüències de comunicació entre ells de manera que s'eviten les interferències entre els mateixos. Així mateix en el receptor de ràdio un filtre s'encarrega de deixar passar únicament el senyal esperat en la freqüència assignada de manera que no es produeixen interferències.
Banda ampla
És la que s'usa principalment en els sistemes sense cable. Va ser desenvolupat pels militars per a una comunicació segura, fiable i en missions crítiques. Es consumeix més ample de banda però el senyal és més fàcil de detectar. El receptor ha de conèixer els paràmetres del senyal que s'ha difós. En cas de no estar en la freqüència correcta el receptor, el senyal apareix com a soroll de fons. Hi ha dos tipus de tecnologia en banda ampla:
Freqüència esperada (FHSS: Frecuency-Hopping Spread Spectrum): utilitza una portadora de banda estreta que canvia la freqüència a un patró conegut per transmissor i receptor. Convenientment sincronitzat és com tenir un únic canal lògic. Per a un receptor no sincronitzat FHSS és com un soroll d'impulsos de curta durada.
Seqüència directa (DSSS: Direct-Sequence Spread Spectrum): es genera un bit redundant per cada bit transmès. Aquests bits redundants són anomenats "chipping code". Com més gran sigui aquesta seqüència major és la probabilitat de reconstruir les dades originals (també es requereix major ample de banda). Fins i tot si un o més bits són pertorbats en la transmissió les tècniques implementades en radi poden reconstruir les dades originals sense necessitat de retransmetre. Per a un receptor qualsevol DSSS és un soroll de baixa potència i és ignorat.
Infrarojos
No és una tècnica molt usada. S'usen freqüències molt altes per al transport de dades. Com la llum, els infrarojos no poden traspassar objectes opacs. Pel que o bé s'utilitza una comunicació amb línia de visió directa o bé és una difusió.
Els sistemes directes barats s'utilitzen en xarxes personals d'àrea reduïda i ocasionalment en LANs específiques. No és pràctic per a xarxes d'usuaris mòbils pel que únicament s'implementa en subxarxes fixes. Els sistemes de difusió ANAR no requereixen línia de visió però les cèl·lules estan limitades a habitacions individuals.
Com treballen
S'utilitzen tant ones de radi com a infrarojos per portar la informació d'un punt a un altre sense necessitat d'un mig físic guiat. En parlar d'ones de radi ens referim normalment a portadores de radi, sobre les quals va la informació, ja que realitzen la funció de portar l'energia a un receptor remot. Les dades a transmetre se superposar a la portadora de radi i d'aquesta manera poden ser extrets exactament en el receptor final. A aquest procés se li crida modulació de la portadora per la informació que està sent transmesa. Si les ones són transmeses a diferents freqüències de radi, diverses portadores poden existir en igual temps i espai sense interferir entre elles. Per extreure les dades el receptor se situa en una determinada freqüència, freqüència portadora, ignorant la resta. En una configuració típica de LAN sense cable els punts d'accés (transceiver) connecten la xarxa cablejada. Un únic punt d'accés pot suportar un petit grup d'usuaris i pot funcionar en un rang d'almenys trenta metres i fins a diversos centenars. El punt d'accés (o l'antena connectada al punt d'accés) és normalment col·locat en alt però podria col·locar-se en qualsevol lloc en què s'obtingui la cobertura de radi desitjada. L'usuari final accedeix a la xarxa WLAN a través d'adaptadors. Aquests proporcionen una interfície entre el sistema d'operació de xarxa del client (ENS: Network Operating System) i les ones, mitjançant una antena.
Encriptació: Transformació doni les dades amb el propòsit d'aconseguir la privadesa en la transmissió dels mateixos de manera que siguin il·legibles tret que es desxifrin amb la clau adequada.
Freqüència: En un corrent que varia o oscil·la, la freqüència és el nombre complet de cicles per segon en la qual s'alterna l'adreça del corrent.
Modulació: Tècnica mitjançant la qual s'afegeix informació a un senyal elèctric o òptica. Es pot aplicar a corrents continus i alternes. En la majoria de les transmissions d'avui dia, la portadora es basa en un corrent altern que treballa en un rang de freqüències determinat. Entre els esquemes més utilitzats de modulació es troben el següents. En AM (Amplitude Modulation) el voltatge aplicat al senyal varia en el temps; en FM (Frequency Modulation) la freqüència del senyal de la portadora es canvia en petits però determinants increments i decreixements; i en PM, (Phase Modulation) el flux natural del corrent altern es retarda temporalment, variant la fase d'aquest senyal.
Microones: Aquest terme engloba a aquelles emissions electromagnètiques que tenen una freqüència major que un GHz, la qual cosa correspon a longituds d'ona menors de 30 centímetres. Aquest tipus de transmissió no es veu pràcticament afecta- dóna per obstacles i engloba una banda de varis milers de megahertzios, la qual cosa es tradueix en una major velocitat de transmissió.
Ones electromagnètiques: El corrent altern produeix un camp electromagnètic, la longitud del qual d'ona es refereix a la freqüència del mateix mesurada en hertzs. Les ones electromagnètiques són simplement la forma en la qual es transmeten aquestes emissions.
Punt d'accés: Node que afavoreix que els dispositius sense fils es connectin a la WLAN i fa d'intermediari en les comunicacions.
Protocol: Estàndard que descriu les funcions de control, configuració i metodologia utilitzada en, per exemple, els sistemes de comunicacions. Un protocol assegura la compatibilitat.
Estació base: Equip que pot incloure's en el grup de transmissors, receptors, antenes, emissors de senyals i similars localitzats en cada enclavament principal o cèl·lula.
GPRS: De General Packet Radio Service. És un servei basat en la commutació de paquets que permet taxes de transferència de 56 a 114 Kbps i una connexió contínua a Internet des d'un telèfon mòbil o un ordinador. Igual que UMTS, es basa en l'estàndard GSM i serveix de complement a serveis ja existents en les tecnologies de commutació de circuits, com els missatges SMS.
ITU: De International Telecommunications Union. Agència especial de les Nacions Unides responsable d'establir estàndards globals.
Roaming: Servei ofert pels operadors de xarxes de telefonia mòbil que permet a un client usar la seva terminal a l'àrea de servei d'un altre operador. És necessari que els diferents operadors hagin arribat prèviament a un acord en aquest sentit per fer compatibles tecnològicament els diversos sistemes utilitzats als mercats individuals.
UMTS: D'Universal Mobile Telecommunications System: Sistema de telecomunicacions que usaran els telèfons mòbils de tercera generació (3G)i que possibilitarà la transmissió en aquests dispositius de text, veu digitalitzada, vídeo i continguts multimèdia a taxes de transferència que aconseguiran els 2 Mbps. Mentre que els sistemes de comunicacions cel·lulars usaven fins al moment la commutació de circuits, aquesta tècnica empra la commutació de paquets basada en el protocol IP, que proporciona major quantitat i qualitat de serveis.
WAP: De Wireless Application Protocol. Especificació sobre un conjunt de protocols que estandarditzen la forma en la qual els dispositius sense fils, tals com a telèfons mòbils i transmissors de radi, poden ser utilitzats para, per exemple, accedir a Internet.
Què és una WLAN?
Introducció
Començarem definint que és una WLAN. Exactament WLAN són les sigles en anglès de Wirless Local Area Network. És un sistema de comunicació de dades flexible molt utilitzat com a alternativa a la LAN cablejada o com una extensió d'aquesta. Utilitza tecnologia de ràdio freqüència que permet major mobilitat als usuaris en minimitzar-se les connexions cablejades. Les WLAN van adquirint importància en molts camps, alguns d'ells són: magatzems, manufacturación, etc, de manera que es transmet la informació en temps real a una terminal central.
Cada dia s'apliquen més aquest tipus de xarxes és un ampli nombre de negocis i s'augura una gran extensió de les mateixes a causa de la seva facilitat d'instal·lació i prestacions.
Que ofereix una WLAN
En l'empresa existeix una alta dependència de la xarxes de comunicació a causa de la gran quantitat d'informació que han de manejar i que necessita d'actualització en temps real. Per això la possibilitat de compartir informació sense que sigui necessari buscar una connexió física permet major mobilitat i comoditat. Així mateix la xarxa pot ser més extensa sense haver de moure o instal·lar cables, la qual cosa permet una connexió més ràpida i senzilla. Respecte a la xarxa tradicional la xarxa sense cable ofereix els següents avantatges:
Mobilitat: Informació en temps real en qualsevol lloc de l'organització o empresa per a tot usuari de la xarxa. El que s'obtingui en temps real suposa major productivitat i possibilitats de servei.
Facilitat d'instal·lació: Evita obres per tirar cable per murs i sostres, millorant l'aspecte físic i augmentant l'habitabilitat, redueix al seu torn el temps d'instal·lació i permetent l'accés instantani a usuaris temporals de la xarxa.
Flexibilitat: Permet arribar on el cable no pot, superant qualsevol tipus d'obstacle, fins i tot parets, i és útil en zones on no és possible el cablejat o és molt costós tals com: parcs naturals, reserves o zones escarpadas.
Reducció de costos: Quan es donen canvis freqüents o l'entorn és molt canviant el cost inicialment més alt de la xarxa sense cable és molt més baix, a més de tenir major temps de vida i menor despesa d'instal·lació.
Escalabilia: El canvi de topologia de xarxa és senzill i tracta igual xarxes petites i grans permetent fàcilment l'ampliació de les mateixes.
Tecnologies
Segons l'ús que se li vagi a donar a la xarxa es poden aplicar diferents tecnologies:
Banda estreta
Es transmet i rep la informació en una banda de freqüència el més estreta possible. Els usuaris tenen diferents freqüències de comunicació entre ells de manera que s'eviten les interferències entre els mateixos. Així mateix en el receptor de ràdio un filtre s'encarrega de deixar passar únicament el senyal esperat en la freqüència assignada de manera que no es produeixen interferències.
Banda ampla
És la que s'usa principalment en els sistemes sense cable. Va ser desenvolupat pels militars per a una comunicació segura, fiable i en missions crítiques. Es consumeix més ample de banda però el senyal és més fàcil de detectar. El receptor ha de conèixer els paràmetres del senyal que s'ha difós. En cas de no estar en la freqüència correcta el receptor, el senyal apareix com a soroll de fons. Hi ha dos tipus de tecnologia en banda ampla:
Freqüència esperada (FHSS: Frecuency-Hopping Spread Spectrum): utilitza una portadora de banda estreta que canvia la freqüència a un patró conegut per transmissor i receptor. Convenientment sincronitzat és com tenir un únic canal lògic. Per a un receptor no sincronitzat FHSS és com un soroll d'impulsos de curta durada.
Seqüència directa (DSSS: Direct-Sequence Spread Spectrum): es genera un bit redundant per cada bit transmès. Aquests bits redundants són anomenats "chipping code". Com més gran sigui aquesta seqüència major és la probabilitat de reconstruir les dades originals (també es requereix major ample de banda). Fins i tot si un o més bits són pertorbats en la transmissió les tècniques implementades en radi poden reconstruir les dades originals sense necessitat de retransmetre. Per a un receptor qualsevol DSSS és un soroll de baixa potència i és ignorat.
Infrarojos
No és una tècnica molt usada. S'usen freqüències molt altes per al transport de dades. Com la llum, els infrarojos no poden traspassar objectes opacs. Pel que o bé s'utilitza una comunicació amb línia de visió directa o bé és una difusió.
Els sistemes directes barats s'utilitzen en xarxes personals d'àrea reduïda i ocasionalment en LANs específiques. No és pràctic per a xarxes d'usuaris mòbils pel que únicament s'implementa en subxarxes fixes. Els sistemes de difusió ANAR no requereixen línia de visió però les cèl·lules estan limitades a habitacions individuals.
Com treballen
S'utilitzen tant ones de radi com a infrarojos per portar la informació d'un punt a un altre sense necessitat d'un mig físic guiat. En parlar d'ones de radi ens referim normalment a portadores de radi, sobre les quals va la informació, ja que realitzen la funció de portar l'energia a un receptor remot. Les dades a transmetre se superposar a la portadora de radi i d'aquesta manera poden ser extrets exactament en el receptor final. A aquest procés se li crida modulació de la portadora per la informació que està sent transmesa. Si les ones són transmeses a diferents freqüències de radi, diverses portadores poden existir en igual temps i espai sense interferir entre elles. Per extreure les dades el receptor se situa en una determinada freqüència, freqüència portadora, ignorant la resta. En una configuració típica de LAN sense cable els punts d'accés (transceiver) connecten la xarxa cablejada. Un únic punt d'accés pot suportar un petit grup d'usuaris i pot funcionar en un rang d'almenys trenta metres i fins a diversos centenars. El punt d'accés (o l'antena connectada al punt d'accés) és normalment col·locat en alt però podria col·locar-se en qualsevol lloc en què s'obtingui la cobertura de radi desitjada. L'usuari final accedeix a la xarxa WLAN a través d'adaptadors. Aquests proporcionen una interfície entre el sistema d'operació de xarxa del client (ENS: Network Operating System) i les ones, mitjançant una antena.
